Les consultes no són l’eina adequada per adreçar la qüestió dels correbous

Article publicat al Setmanari l’Ebre el divendres 7 de gener de 2022

Abans de posar dates per celebrar consultes –vinculants o no– sobre els correbous, cal que ens preguntem si aquestes són l’instrument adequat per decidir sobre l’abolició o la permanència dels correbous. Tot i que les consultes presenten el benefici de ser una forma de democràcia directa i d’apoderament de la ciutadania, això no vol dir que tots els problemes socials del nostre voltant puguin ser abordats des d’aquest angle. Per suposat, molts d’aquests poden ser resolts per aquesta via, però n’hi ha d’altres –com defensaré en el cas dels correbous– que degut al seu context particular no encaixen amb aquesta eina democràtica. Això no vol dir renunciar a les consultes com a eina democràtica, ni molt menys, sinó que senzillament va sobre utilitzar-les quan escauen.

Hi ha una sèrie d’obstacles a la nostra ment que dificulten que entenguem per què les consultes no són la forma adequada per adreçar la qüestió dels correbous. Aquests tenen a veure principalment amb el context en què aquestes es proposen, o amb altres factors, com l’estatus actual dels bous com a mercaderies i propietat privada, per exemple. Per al cas que ens ocupa, hi ha un primer aspecte que és extremadament important tenir en compte, i és que el plantejament d’una consulta sobre els correbous no és una qüestió ni exclusivament humana ni que principalment afecti els humans, sinó que els qui es veuen principalment afectats per l’abolició o la permanència dels correbous són els bous. Reconèixer això és un primer pas per adonar-se que el debat sobre els correbous no és una disputa entre les preferències o els gustos de dos grups humans sobre les seves activitats humanes –com pretén emmarcar-lo la tauromàquia– com si els correbous fossin el mateix que el cosso iris o els jocs de bitlles i petanca. La tauromàquia intenta emmascarar aquesta realitat, esborrant els bous com a víctimes dels correbous, i es presenten ells mateixos –ramaders i afició, per exemple– com a víctimes alhora que neguen que els correbous suposin res de negatiu per als bous. Aquest enfocament, que suggereix que els correbous són una qüestió de gustos a l’estil “si no t’agraden, no hi vagis”, serveixen el propòsit de desviar la conversa sobre el debat que realment importa: si la utilització d’altres animals per al benefici dels humans i el perjudici dels primers –com en el cas dels correbous– és permissible o no.

El motiu principal pel qual les consultes no són adients per decidir sobre el futur dels correbous és perquè estem decidint sobre una qüestió on està en joc la continuació de la violència cap als bous. Un referèndum sobre els correbous no és equivalent a una consulta sobre un canvi en el model de recollida de residus del nostre municipi o sobre el cosso iris. Una consulta sobre els correbous és una forma de permetre que hi hagi la possibilitat que els humans continuem exercint una tirania del tot injustificable cap als bous. Aquest és un problema real que també afecta diversos grups humans, com en el cas de l’avortament o el de la legalització del matrimoni LGTBI arreu del món, per posar un parell d’exemples actuals. Quina seria la rellevància de sotmetre a una consulta –on tota la població pot votar– si una dona té dret a avortar o si dues persones que no encaixen en l’anacrònic model patriarcal de matrimoni home-dona es poden casar? Aquests consultes no serien justes, doncs ni els homes tenim cap dret a decidir si les dones poden avortar, ni les persones heterosexuals tenen dret a evitar que es legalitzi el matrimoni LGTBI enlloc. En el cas dels bous, els humans no tenim cap potestat per utilitzar-los per al nostre benefici ni per decidir si els continuem utilitzant en els correbous.

En totes aquestes situacions, el que estem fent és sotmetre drets fonamentals –que haurien de protegir uns determinats individus– a una votació pública que pot acabar amb greus afectacions per a ells. I el que és més greu és que bona part del cens electoral estaria format per persones que no es veurien afectades de cap manera significativa independentment del resultat d’aquesta, la qual cosa sembla més pròpia de l’autoritarisme que no pas de la democràcia. Quan parlem sobre una qüestió que afecta drets fonamentals sobre el propi cos, no pot haver lloc per a cap votació pública; l’únic camí que podem seguir per parlar de justícia és el del reconeixement i la protecció d’aquests drets vitals.

Tot i que els bous avui en dia són per damunt de tot la propietat privada d’algú i mercaderies per obtenir benefici econòmic, aquesta idea ha de ser desafiada. Tractar els bous com a recursos és incompatible amb el reconeixement de la seva condició d’animals sentients1 i dels drets fonamentals que els haurien de protegir de la violència que els humans exercim cap a ells. En un escenari ideal, si poguéssim triar, el que voldríem es poder escoltar què volen els bous, però com tots sabem, això no és possible. Què hauríem de fer davant aquesta situació? Actualment, ens aprofitem de la vulnerabilitat dels bous i de la seva impotència per sotmetre’ls als nostres desitjos i fer tot el que vulguem amb ells per al nostre benefici. El que els bous necessiten és que ens prenguem la seva situació seriosament, de la forma més objectiva possible, i que fem un exercici d’empatia. Els bous fan tot el que està al seu abast per mostrar-nos què volen: es resisteixen a pujar als camions, criden en ser embolats i ocasionalment s’escapen de les places. Els bous no necessiten consultes sobre els correbous. Els bous necessiten que els correbous siguin abolits i que la conversa que tinguem es mogui cap a la pregunta: com podem garantir el benestar dels bous en coexistència amb els humans sense cap mena d’explotació?

Aturem El Corralet per ajudar els gats de Tortosa

Tant si vius amb deu gats a casa com si et venen ganes d’esternudar només de veure’n un, tots tenim la responsabilitat de vetllar per la cura i la protecció dels gats amb què convivim als nostres municipis. Dia a dia, com a societat anem entenent cada vegada més que els altres animals són éssers sentients i que els humans hem de canviar moltes de les nostres maneres de fer per tal de respectar-los, no ferir-los i ajudar-los de forma activa.

Actualment, a moltes localitats de les Terres de l’Ebre tenim un greu problema que afecta els gats que viuen al carrer i que és fruit, principalment, de dos factors. Primerament, hi ha una manca de consciència individual sobre la responsabilitat que comporta obrir la porta de casa nostra a un o més gats. Adoptar-ne és un acte molt positiu, però abans cal haver-se informat sobre aspectes vitals com la seva esperança de vida, les seves necessitats individuals, i els costos que es poden esperar per a l’alimentació o l’atenció veterinària, entre d’altres. I, per l’altra banda, ens falta comprendre el problema ètic que suposa la cria i comercialització de gats, gossos i altres animals. Avui ens trobem en una situació on hi ha empreses que crien gats, gossos i altres animals per vendre’ls, mentre les protectores i centres de rescat d’aquests mateixos animals es veuen forçats diàriament a matar-los a contracor perquè ningú els adopta. Si, com deia abans, pensem a obrir la porta de casa nostra a un gat, comprar-lo a una empresa de cria i venda no hauria de ser una opció. Qualsevol altra cosa és contribuir a fer el problema encara més gran. A la pràctica, aquest problema fa que els carrers acabin plens de gats abandonats i famèlics, sense el refugi ni aliment adequats, i que moltes vegades morin atropellats perquè viuen en un ambient perillós per a ells. Com arreglem això?

En principi, la competència de recollir i cuidar els animals abandonats o perduts correspon als ajuntaments, d’acord amb la llei 2/2008, de 15 d’abril, de protecció dels animals. En el cas de Tortosa, aquesta tasca ha estat delegada a l’empresa de Vinaròs Seproanimal SL, també coneguda com El Corralet. Suposadament, aquest tipus de delegacions es realitzen per tal de millorar l’eficiència del servei, però en el cas del Corralet el que ha succeït en els darrers anys ha estat tot el contrari.

Recentment, El Corralet ha estat denunciat per tercera vegada per part de Progat Tortosa, ja que El Corralet no va donar assistència a una gata que va sobreviure a un atropellament però que es va trencar un maluc. Progat ha vingut denunciant en els darrers anys l’incompliment de les obligacions més bàsiques de rescat i assistència, les quals El Corralet està incomplint. A banda d’això, el contracte que El Corralet tenia amb l’Ajuntament de Tortosa estipulava que es realitzarien campanyes educatives i de promoció de l’adopció i la tinença responsable. La realitat és que en els darrers tres anys de contracte no s’ha realitzat cap campanya d’aquest tipus – unes activitats que són vitals per solucionar des de l’arrel i l’àmbit de l’educació el problema que afecta els gats. Però això no és gens d’estranyar. El Corralet és una empresa que comercialitza cadells de gossos i gats, de manera que la seva marca Seproanimal SL sembla ser senzillament una forma més de diversificar els seus ingressos i no una aposta ètica per fer front a un problema que causa una gran quantitat de patiment.

La bona notícia és que el contracte entre l’Ajuntament de Tortosa i El Corralet va acabar el passat mes de gener, de manera que ara és el moment d’exigir a l’Ajuntament de Tortosa que contracti una protectora d’animals sense ànim de lucre, per tal que es prioritzi i pugui garantir la cura dels gats perduts i abandonats. És per això que Progat Tortosa i ARCA Internacional han iniciat una recollida de signatures a través de la web Change.org, per mostrar a l’Ajuntament de Tortosa que la ciutadania no vol que es renovi el contracte amb El Corralet. Signar aquesta petició és una de les formes més senzilles i alhora efectives de contribuir a ajudar els gats de Tortosa.

Tenim clar que hem de fer la gent de les Terres de l’Ebre?

Tinc la sensació que lo pas del temporal Glòria ha estat un examen sorpresa, com los que fèiem a classe d’anglès per aprendre verbs irregulars i que eren ben útils per veure com podria ser l’examen final. Lo que ha passat a les Terres de l’Ebre i a la resta de Catalunya recentment ha estat una ullada a la crisi climàtica que ja és aquí. I com totes hem vist, això no només va de salvar els óssos polars sinó que va de grans afectacions econòmiques, desastres de magnituds desmesurades, pèrdues tant de vides humanes com de biodiversitat sobtades, i refugiats climàtics. Per a l’any 2050, les Nacions Unides estimen que podríem tindre 200 milions de persones que busquen refugi a causa de l’escalfament global, una quantitat cent vegades més alta que la crisi que actualment es viu a Síria.  

Després d’esta arrencada d’any, m’atreviria a dir que la gent de les Terres de l’Ebre tenim clar què han de fer los partits polítics i lo govern: lo Delta necessita una llei de sediments o un pla d’acció similar de manera urgent per estar sa i viu. Diverses entitats com la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), l’IRTA o individus experts millor preparats que jo han explicat la problemàtica del Delta des d’una perspectiva global, amb detalls sobre limitacions institucionals i sobretot per part de les grans companyies elèctriques. Per entendre millor la situació, us recomanaria que llegiu alguns dels seus articles -si no ho heu fet ja. 

Ara bé, en comptes de mirar tant cap als altres i passar bona part del temps queixant-nos dels culpables, hauríem de mirar una mica més cap a nosaltres mateixos. Sembla que la gent de les Terres de l’Ebre tenim molt clar què hem d’exigir a les institucions, però tenim clar què hem de fer la gent de les Terres de l’Ebre? Hem pensat quin és lo nostre paper en esta lluita? 

Com explica Manolo Tomàs, portaveu de la PDE, lo Delta té dos problemes: la pujada del nivell del mar i la manca de sediments. Estos dos problemes que afecten al Delta són diferents pel que fa a la seua magnitud i al seu origen: l’augment del nivell de la Mediterrània és un assumpte global provocat per les emissions de les activitats humanes, mentre que la problemàtica dels sediments és a escala nacional i provocat per un model de gestió de l’aigua en detriment del funcionament dels ecosistemes naturals. Per tant, des d’una perspectiva estratègica, ara mateix seria molt més efectiu restaurar lo flux de sediments que no pas revertir l’augment del nivell del mar.  

Crec que la gent de les Terres de l’Ebre necessitem una sana dosi d’autocrítica, entre els quals m’incloc. Los governs existeixen per protegir a les persones, i pel que fa a l’amenaça més gran que tenim al nostre davant, la crisi climàtica, ens estan deixant a banda: les emissions d’efecte hivernacle a Catalunya van recuperar-se a l’any 2017 assolint los nivells de l’any 2012, per exemple. A més, tal i com explica David Wallace-Wells, un periodista climàtic dels Estats Units, pràcticament la majoria de països de l’hemisferi nord estem treballant amb un objectiu d’un augment màxim de 2ºC fins a l’any 2050. Este escenari implicaria que los casquets polars començarien a col·lapsar, 400 milions de persones patirien escassetat d’aigua i les grans ciutats ubicades a l’Equador no serien aptes per a la vida humana. Esta és “la nostra millor opció”. 

Quan les institucions, indiferents a la pròpia miopia electoral, fallen en la seua tasca bàsica de defensar la ciutadania, som les persones les qui hem de fer un pas endavant i prendre acció. Lo que no podem pretendre és que anar a votar una vegada cada quatre anys sigui tot lo que ens hem d’exigir com a ciutadania. M’agradaria veure com la PDE creix en nombre de persones voluntàries per tal que la seua feina tingui un major impacte. M’agradaria veure com fem servir l’activisme i la desobediència civil no-violenta que estem esgrimint en altres causes. I a tu, què t’agradaria veure? Poques coses uneixen a tantes persones a les Terres de l’Ebre com lo riu i lo delta. Aprofitem-ho i unim les nostres forces per protegir lo que és essencial: sense un ambient viu i saludable no hi hauria producció d’aliments i es posarien en risc els drets humans pels quals tant s’ha lluitat al llarg de la història.  

Emissions a Catalunya: https://www.idescat.cat/indicadors/?id=ue&n=10172 

Lo sofriment innecessari és injustificable. Los correbous s’han d’abolir

Com algunes de vosaltres probablement recordareu, l’any 2018 Irlanda del Nord va celebrar un referèndum sobre l’avortament. Explicat de forma molt resumida, fins al moment, la llei local donava el mateix dret a la vida al fetus que a les futures mares, de manera que una dona embarassada només podia avortar si la seua vida corria un perill greu, però no si havia estat violada, per exemple.

Hi ha un detall sobre este referèndum que m’interessa i que després connectaré amb els correbous. La meua inquietud és: tenia sentit que los homes participessin en aquell referèndum? Tot i que la paraula referèndum vol dir tota la ciutadania per definició, la realitat és que lo resultat de la consulta afectaria quasi exclusivament a les dones: a les seues vides i als seus cossos. Los homes pintaven poca cosa, i personalment crec que lo seu paper s’hauria d’haver limitat a mostrar lo seu suport al que les dones triessin fer. Per sort, més del 66% de les persones – homes i dones – van votar que sí, que calia un canvi de llei per protegir los drets i les llibertats de les dones. Un altre pas endavant cap a una societat més justa.

Ara bé, si parlem de correbous, estem en una situació que té moltes similituds –també diferències òbvies, un bou no és una persona, però estes son irrellevants per al debat. Sobre los correbous estem intentant prendre una decisió que no ens afecta principalment a les persones, sinó als bous i a les vaques. Aquí no son només los homes los qui pinten poca cosa, sinó les persones en general. No hauria de ser la nostra decisió triar si volem continuar forçant estos animals no humans, capaços de patir físicament i psicològicament, als turments inevitables d’embolar-los, capllaçar-los i altres “jocs”, lo terme que fa servir l’Ajuntament d’Amposta a la seua pàgina web.

Malauradament, la meua teoria no funciona perquè los bous no poden votar ni comunicar-nos amb paraules com volen que els tractem. No obstant, plantejar-nos-ho ens porta cap a una bona pregunta -imaginària- però amb una resposta molt real: si los bous tinguessin capacitat per votar, què creus que voldrien? Esta es la pregunta que ens hem de fer. O encara millor, si jo fos un bou, voldria que m’embolin? La resposta potser no sortirà de la seua boca, però amb tot lo que sabem sobre estos animals –que son éssers conscients, amb personalitats individuals i dotats de sensibilitat, com les nostres mascotes– podem dir indiscutiblement, sense que ens tremoli la veu, que no tenen cap interès a patir forçosament en tradicions antiquades. Estos animals tenen un dret a no patir que los hi estem llevant.

La capacitat de raonar que tenim i de la qual tant presumim l’hem de fer servir per defensar lo que és just, no per aprofitar-nos dels més vulnerables i innocents. Este assumpte no va de què és lo que volem fer amb estos animals, sinó de què és lo millor per a ells. És per això, perquè lo sofriment innecessari no té justificació, que los correbous s’han d’abolir. 

Los bous criden quan los embolen. Escolteu-los. Los bous sagnen quan los capllacen. Mireu-los. Aguanteu amb los vostres ulls lo que ells han d’aguantar amb los seus cossos. 

Qui no xala durant los correbous?

Los correbous, bous embolats i bous capllaçats tenen, en general, dos tipus d’assistents: los fanàtics – homes en la seua majoria – i la resta. Este article no va dirigit als fanàtics dels correbous sinó per a esta resta.

Com la majoria de vosaltres, jo també he anat als correbous des que tinc memòria. Però ja no. Les persones que més estimem, familiars, amics, i coneguts ens porten a estos esdeveniments des de ben petits, a una edat en què mai qüestionaríem lo seu criteri. Qui s’atreviria a qüestionar res mentre estem xalant i berenant a l’ombra?

Lo problema és que no tots los que estan a la plaça estan xalant i berenant a l’ombra. Quan juguem a bitlles i petanca, per exemple, sí. Quan fem correbous, no. És per això que cada vegada hi ha més col·lectius i veus ebrenques que s’oposen als correbous. En canvi, encara no tenim agrupacions en contra de la petanca, dels castellers, o dels concerts de festes.

Los únics que no xalen durant los correbous i les veritables víctimes són –sorpresa– los bous que alguns embolen i capllacen i les vaques que alguns emboteixen en un corral sense menjar ni aigua i que les solten d’una en una en un recinte sense sortida. Hem mitificat la figura del bou com a un ésser agressiu i malvat que busca brega, quan en realitat, los bous i les vaques són animals tranquils i curiosos, grans herbívors que optaran per fugir sempre que puguin i només es confrontaran quan no hi hagi altra manera – com qualsevol de nosaltres faria.

Les paraules màgiques que la tauromàquia fa servir com a escut ara mateix són: tradició i respecte. Clar que hem de defensar les nostres tradicions, però quan estes inclouen lo maltractament, la ridiculització i l’objectificació d’altres éssers innocents pel nostre interès egoista de xalar a través del seu sofriment, hauríem de fer un exercici d’empatia i plantejar-nos si estos són los valors que ens defineixen.

Finalment, i referit al respecte, lo col·lectiu a favor de la tauromàquia demana que respectem lo seu dret a maltractar bous i vaques quan l’essència de les seues activitats és faltar al respecte dels bous i vaques que reclamen estimar. Lo respecte no només se demana, també se practica.

A totes i tots vosaltres, a la resta, si us pogués demanar un favor seria que reflexioneu amb ment oberta sobre lo tema, i que arribeu a les vostres pròpies conclusions. Sigueu valents i valentes de defensar lo que creieu que és correcte. Lo nostre silenci únicament beneficia los correbous i perjudica los interessos dels animals.

El nostre model alimentari és una font potencial de pandèmies; l’hem de canviar

Posem molta atenció a les conseqüències i poca atenció a les causes. Preferim destinar milions d’euros amb plans d’emergència, arriscant la vida de les persones, abans que fer servir la mateixa quantitat de diners en mesures de prevenció i adaptació. 

Avui sabem que l’origen geogràfic de la pandèmia causada pel COVID-19 es troba en els mercats d’animals vius de la ciutat xinesa de Wuhan. Tot i que no sabem amb certesa quina espècie ha estat el vector principal, entenem que quan cacem un animal com un cérvol –un dels animals que es solen trobar als mercats humits- i el confinem en una gàbia durant un llarg període de temps, en no poder exercir les seves necessitats més bàsiques: moure’s lliurement, buscar menjar o fugir d’ambients estressants, aquest es deprimeix i el seu sistema immunitari es debilita. Així és com, resumidament, es donen les condicions idònies per a la proliferació de nous virus. 

Tanmateix, seria un error creure que les pandèmies com aquesta només s’originen i es transmeten a les persones a través dels animals que viuen a la natura. En la nostra història recent també hem sofert malalties zoonòtiques –transmeses d’animals a humans- amb el seu epicentre en les granges industrials. Per exemple, el virus de la grip AH1N1, que l’any 2009 va causar la mort de més de mig milió de persones, va ser detectat en explotacions ramaderes de porcí dels Estats Units i Amèrica Central. Més a prop del nostre país, a Anglaterra, també vàrem tenir la malaltia de les vaques boges, que a l’any 1996 va provocar més de 200 morts. 

Tot això em porta a la següent reflexió: ens afanyem a exigir el tancament i la prohibició dels mercats humits de Wuhan, però què farem amb les nostres granges industrials i amb els escorxadors catalans? I amb les exportacions d’animals vius? Només l’any passat, per exemple, 240.000 animals vius van ser exportats des del Port de Tarragona, i fa poc més d’un mes es van carregar més de 20.000 xais en un vaixell amb destinació a l’Aràbia Saudita. D’una banda, qüestionem les pràctiques de les persones de Wuhan, gairebé sense tenir en compte que aquestes són vitals per a la seguretat alimentària de les regions on són típics, que formen part de la cultura i la identitat de la gent, que generen llocs de treball, i que fins i tot reben suport del govern. I d’altra banda, quan debatem canvis en el nostre model alimentari, entrem quasi automàticament en una dinàmica de negació, i ens apressem a fer servir els arguments que considerem invàlids per defensar el model alimentari d’altres regions.  

A pesar de la forta tradició dels mercat d’animals salvatges, aquesta setmana les autoritats de Wuhan van anunciar la decisió de prohibir els mercats humits i el consum d’animals salvatges -de moment durant els propers cinc anys. Què passarà amb les persones que depenien d’aquest negoci per sobreviure? El govern comprarà els animals ($345 per cada cérvol o $88 per cada porc espí) i la ciutat “es convertirà en un santuari per a animals salvatges”. 

A banda, s’oferirà finançament per promoure la transició cap a la producció de fruita, verdura, te i altres plantes per a medicina tradicional. Tot i que també tindran l’opció d’explotar porcs o gallines en granges, aquesta notícia és la materialització d’un tipus de polítiques en les quals ens hem d’emmirallar. A Catalunya, en la mateixa línia que s’està suggerint en alguns articles recents a diaris com The Guardian, cal fer de la ramaderia industrial una pràctica del passat, eliminar-ne els ajuts, i incloure taxes que reflecteixin tant el cost ambiental com de salut pública que suposen la producció i consum de carn. Si volem reduir el risc de futures pandèmies i minimitzar els impactes de la crisi climàtica, com diuen les autores de l’article, és imprescindible “donar suport al comerç de productes vegetals de proximitat per substituir els omnipresents monocultius” dels què depèn la indústria càrnia.  

Referències: 

 Fa poc més d’un mes es van carregar més de 20.000 xais en un vaixell amb destinació a l’Aràbia Saudita:

https://www.diaridetarragona.com/economia/El-Port-de-Tarragona-registra-una-de-les-crregues-danimals-vius-mes-grans-de-la-seva-histria-20200409-0042.html

Les autoritats de Wuhan van anunciar la decisió de prohibir els mercats humits i el consum d’animals salvatges:

https://www.independent.co.uk/news/wuhan-china-coronavirus-ban-wild-animals-eating-wildlife-trade-markets-a9524606.html

S’està suggerint en alguns articles recents a diaris com The Guardian 

https://www.theguardian.com/commentisfree/2020/apr/16/coronavirus-covid-19-pandemic-food-animals?fbclid=IwAR3TQNiNZ167tqLVSoWHw8TBSzKbYzaEEOiAYNat73jqPKYNrGSzys-CceU